Amb la calor del Sant Joan, en lloc de fer fogueres jo feia óssos, un plaer poder cistellejar a l'ombra de la mimosa.
Aprenent sempre, cultivant la paciència, i trobant l'equilibri entre el temps accelerat de la ciutat i el no-temps lent, inexistent o infinit, que es requereix per la feina rústico-moderna que ens ocupa....
És a dir, el fantàstic treball de fer escultures de vímet en jardins, per a que la gent atrafegada que vé de la feina, en els oassis calmats del voltant de Barcelona, amagats entre pins i cirerers, pugui aturar-se i aturar uns instants aquesta ment que ens porta tant lluny, que només ens parla de presses, responsabilitats i obligacions.
Pugui, gairebé sense adonar-se'n, badallar, relaxar el cos, I trobar-se momentàniament en el ser que és més enllà de tantes màscares innecessàries i de tantes ferides obertes. Més enllà del temps, i jugant amb el volum i l'espai.
He tingut la sort d'estar acompanyada durant aquest no-temps per persones importants per mi, i per mi mateixa, soleta davant del vímet, i davant de l'ós.
Gràcies per la confiança dipositada a "cestería con alegría".
Ja sabeu, disposada a fer-ne més.
Ikaragarri politta! Preci-oso!😉
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar